Blog

Tot va començar l’any 1968 a París.

</strong>Necessitava fer un canvi a la meva vida. Deixar-ho tot i començar de nou ben lluny dins les meves possibilitats. Per una casualitat el lloc va ser París amb una família mig francesa mig catalana i coneguda.Els pares no hi van posar cap problema, fins i tot em van ajudar a preparar la meva «aventura».

<pre>París!!! L’Alliance Française. Primer dia de classe. Els companys venien de diferents països a excepció d’una noia i jo. Aquesta noia era valenciana, el seu nom Esperança i portava més temps que jo a París però era la primera vegada que es matriculava en una escola per aprendre la llengua francesa. Tímidament ens vam»presentar» i ens vam asseure de costat. En el descans ja havia desaparegut la timidesa, a la sortida vam anar juntes cap al Metro i ens vam començar a explicar la nostra vida. No érem conscients que en aquell moment començava una gran amistat.</pre>

<pre>De mica en mica jo savia d’ella i ella savia de mi. Jo estava sola a París i ella amb la seva família, pares i un germà més petit.</pre>

<span style=»font-family: verdana, sans-serif;»>Els diumenges intentàvem trobar-nos. No ho teníem fàcil. La família amb la que jo estava, no els agradava gaire deixar-me anar sola per ParísVan agafar la responsabilitat potser d’una manera una mica exagerada. Els pares d’ella tampoc els agradava que no es quedés amb ells per passar les tardes del diumenge. Un dia l’Esperança em va dir que els seus pares em volien conèixer i em convidaven a dinar. La veritat és que em feia una mica de vergonya però em vaig trobar amb una família tant acollidora que va semblar que els coneixia des de sempre. El germà de l’Esperança tenia 7 anys i era molt bon nen. Recordo la seva carona amb una mirada molt dolça. </span>

A part dels pares i germà em vaig trobar amb més famílies valencianes que els diumenges es reunien per compartir el dinar i passar una bona tarda. El dinar casi sempre era una paella i després venia el sobretaula carregada de nostàlgia per tornar a casa. Nosaltres aprofitàvem per sortir a passejar o, al menys és el que fèiem al començament. Caminàvem pels carrers, avingudes, boulebards de París sense deixar ni un moment de parlar. Explicant-nos la vida i els plans que teníem o al menys el que ens agradaria fer. Somniar en sabíem molt. Quines tardes!

<div><dl><dt>

</dt></dl></div>

<div><dl><dt>

De tant en tant també anàvem a una discoteca. Tot i que ens agradava ballar però el que més disfrutàvem era escoltar la música d’aquell moment. Charles Aznavour, Moustaki, Mireille Mathieu, inicis de Leonard Cohen, The Mamas and The Papas, Bob Dylan i una gran llista de luxe.

</dt></dl></div>

Comença el fred i aviat serà Nadal. Crec que era el darrer cap de setmana abans de Nadal que vam passejar per París. No feia gaire fred i París estava preciós. Ens vam fer una foto amb una «Père Noël». El de la foto estava davant les «Galeries Lafayette» i ens va fer gràcia tenir aquest record. Aquí era impossible tenir una foto com aquesta.

<div><dl><dt>

</dt></dl></div>

Ja és Nadal i estic amb la família i els amics. Els pares m’esperaven en candeletes i jo també tenia moltes ganes de veure’ls. Aquesta vegada el viatge va ser en avió. Tot passa molt ràpid i de nou torno a ser a París. El dia a dia, el nen, les classes i el que més ganes tenia era de trobar-me amb l’Esperança. Teníem moltes coses per explicar-nos! Volíem un futur diferent, conèixer llengües i cultures. Volíem que la nostra vida fos com una aventura. Volíem anar descobrint món. Quin tip de somniar! Era fantàstic!

<div><dl><dt>

</dt></dl></div>

Un dels llocs que més record em porta és la Gare St. Lazare. Era el lloc de trobada i també el de comiat. Els festius, les trobades i els comiats durant la setmana després de classe. Jo venia de Colombes amb tren i l’Esperança venia caminant des de casa seva. Aquí era on decidíem on anar. A la mateixa gare hi havia un cine que alguna vegada hi anàvem si feia molt mal temps o ens interessava alguna pel·lícula. De tota manera ens agradava més anar a un altre cine. L’hivern s’acaba i la primavera ja comença a treure el nas, que bé! París floreix! Aviat serà setmana santa. No podré moure’m gaire. Vindran convidats de la família i hauré d’anar amb ells a fer turisme per París. Oh! no puc anar cap dia amb l’Esperança. Estic molt lligada i no vull problemes. Sé que si intento sortir pel meu compte no estarà ben vist. Al menys aprofitaré veure algunes de les coses que encara no he visitat. Per cert, va ser la primera vegada que vaig pujar a la tour Eiffel. Una meravella! Sense comentaris.

<div>Una mala notícia he rebut de casa meva. Un familiar sense saber que «ficava la pota» m’ha dit que la meva mare no estava gaire bé. De seguida m’he posat en contacte amb la meva cosina i li he demanat que em digués la veritat. M’ha tranquil·litzat una mica dient que era veritat que no estava gaire bé però que no era greu. Després ja vaig anar sabent més coses. Aviat haurien d’operar-la. L’operació semblava senzilla.</div>

<div></div>

<div>Mes de maig. Descans de classe, que casi sempre anàvem a treure el cap al Foyer de l’Alliance, ens assabentem que Paco Ibáñez fa un recital a la Sorbonne en motiu de l’aniversari del Maig’68. En cap moment vam dubtar per anar-hi.</div>

<div></div>

<div>Vam anar un bon grup cap a la Sorbonne i allà estava Paco Ibáñez i la seva guitarra. Oh! tots estàvem amb la boca oberta. Seguíem les lletres de casi totes les cançons. No recordo l’estona que va cantar. El que m’ha quedat d’aquell dia és un pati amb molta gent, nosaltres asseguts a terra escoltant les cançons. Un record que mai he oblidat. Evidentment, em van venir a acompanyar a casa, era molt tard i la família va quedar mes tranquil·la en veure que no anava sola.</div>

<div></div>

<div>

<table class=»taulaDisc»>

<tbody>

<tr>

<td class=»fotoDisco»><img src=»http://www.aflordetiempo.com/images/discografia/foto_disco_paco3.jpg» alt=»disco Paco Ibáñez 3″ width=»210″ height=»218″ align=»left» border=»0″ vspace=»5″ /></td>

<td>

<h2 class=»nomDisc» style=»color: #ffa100;»>Paco Ibáñez</h2>

<p class=»texto»><em>12 de mayo de 1969, primer aniversario de la toma de la Sorbona. Unos pequeños carteles amarillos realizados y pegados por los estudiantes en los árboles, en los cristales de los cafés, en los pasillos de las aulas, anuncian un concierto de «Paco Ibáñez, la voz libre de España», en la sala Richelieu.</em></p>

<p class=»texto»><em>Fue tal la afluencia de estudiantes que los organizadores tuvieron que transformar el gran patio en sala de conciertos y la estatua de Víctor Hugo quedó tan poblada como en los mejores días de la revuelta estudiantil.</em></p>

<p class=»texto»><em>La música y la palabra atraviesan las fronteras del idioma en un acto de plena comunión, los universitarios franceses se identifican con él y le toman como uno de sus símbolos.</em></p>

</td>

</tr>

</tbody>

</table>

</div>

<div></div>

<div>De moment tot segueix igual. Les classes, la família, les escapades de cap de setmana. Tercer trimestre i últim a l’Alliance. Estic contenta perquè cada dia conec millor l’idioma. Segueixo bé les converses, els programes i pel·lícules de la televisió, vaig a comprar i de seguida m’entenen el que demano Alleluia! Ha costat però ho he aconseguit!!! Amb l’Esperança ens ho passem molt bé. Anem a alguna botiga de roba i entre nosaltres parlem en català i ningú ens entén. Com dues criatures, de vegades fem alguna crítica i, clar, ningú sap el que diem. Afortunadament no ens vam trobar mai ningú que conegués la nostra parla.</div>

<div>

Un altre concert! En Raimon i Quico Pi de la Serra a l’Oympia! Aquest va ser diferent. Amb el consens de les famílies vam anar l’Esperança i jo al concert. Com que era a la nit, crec que vaig anar a dormir a casa l’Esperança. Carregades de nostàlgia vam disfrutar molt de totes les cançons que, també les coneixíem gaire bé totes. A l’entrada donàven les lletres de les cançons traduïdes al francès. Nosaltres no necessitavem la traducció!

</div>

El curs a punt d’acabar. Exàmens, uns dies lliures de classes, passejades, algunes compres, buscar bitllets i cap a casa. No sé com ho vàrem fer però l’Esperança, el seu germà i jo vam tornar amb tren fins a Vic. Van estar uns dies a casa abans d’anar cap a València. A partir d’aquí la relació hauria de ser per carta perquè jo no vaig poder tornar a París i ella anava i venia de València a París fins que la família va poder tornar a viure a la seva estimada València. Aprofitava els seus viatges per venir a passar un parell de dies a Vic. El temps no s’atura i tot va molt de pressa. La mare ingressa a l’hospital el 27 de setembre de 1969 i cada dia va de mal a pitjor. Les intervencions no van bé i cada mes ha de passar per quiròfan. Hem de buscar una casa més còmode perquè si la mare pot tornar a casa no sabem si podrà caminar. Per fi trobem un pis molt bonic. Té una vista magnífica, tot el dia hi toca el sol, és gran i a més és nou. Passen 10 mesos i una ambulància la trasllada a casa. La mare vol tornar a la seva casa de sempre, a la seva plaça de sempre on hi ha les botigues de sempre però no pot ser. De mica en mica es va fen seva la nova casa i valora les comoditats que té i que mai havia tingut. Passa un any i sembla que gràcies a la rehabilitació pot caminar i encara que el pare l’acompanya a comprar, a la perruqueria i a passejar, sembla que la vida és una mica més fàcil per a tots. Tinc moltes ganes de llibertat, de marxar de Vic o millor dit, de fugir. Ara no puc marxar lluny però al menys de dilluns a divendres a Barcelona és el mínim on puc aspirar anar. Primer sense feina va ser difícil però, afortunadament quan semblava que hauria de tornar a Vic, vaig trobar-ne una bastant bona i amb un sou que em permetia pagar-me totes les despeses. Un dia em va telefonar l’Esperança i am va dir que passava per Barcelona i que tenia unes hores lliures. Ens vam veure i va poder venir un cap de setmana a Vic. Crec que va ser la darrera vegada que ens vam veure. La freqüència en rebre i escriure cartes era cada vegada més espaiada fins que la relació va desaparèixer.

&nbsp;

Vaig seguir pendent dels pares. Anava sovint a Vic però va ser com si fes un parèntesi a tot el que hi tenia, les amistats, la família, tot, ho vaig deixar tot. La meva vida era a Barcelona i aquesta vegada ja no era de dilluns a divendres era tots els dies, totes les setmanes, tots els mesos, un any rere un altre. Els anys passen. Els pares no hi son. El meu fill és gran. Tinc 61 anys i una bona oferta em fa decidir per deixar la feina i començar una nova vida. Sempre he recordat l’any a París i, com no, la meva amiga Esperança. Em preguntava sovint què seria de la seva vida, si viuria a París, a València o, qui sap on. Si tindria fills, si hauria format una família com ella volia o, si estaria voltant pel món. Ara era el moment de començar a buscar-la de veritat. El nom de la família seguia a la guia telefònica. Era un senyal que al menys els pares vivien a València. L’adreça era la mateixa on enviava les cartes. Vaig telefonar un dia i un altre i un altre i sempre escoltava la veu d’un contestador automàtic. Mai vaig deixar missatge perquè volia trobar-los jo, no a través d’una màquina.

En veure que no tenia èxit amb el telèfon vaig buscar un bitllet per anar a València i esbrinar de primer mà on era l’Esperança.

8 de setembre de 2009. Arribo a València. Un taxi em porta a l’adreça de casa els pares de l’Esperança al carrer Orihuela. El núm. 38 no em contesta ningú. Miro les botigues que hi ha en aquest carrer i veig una lampisteria que sembla té bastants anys. Ja estic molt a prop de trobar la família. Quins nervis!!! Entro i pregunto si em poden ajudar. Un senyor molt amable em diu que per suposat. Començo a explicar el perquè del meu viatge a València i li pregunto si coneix la família de l’Esperança. Em diu que si, que els coneix a tots. El pare va morir fa anys. La mare està a casa del fill o de la filla. El fill treballa a Medi Ambient de la Generalitat i la filla diu que fa molt temps que no l’ha vist. Si treballa a la Generalitat segurament que és fàcil trobar-lo. Pregunto com anar-hi i cap allà em dirigeixo.

Ja soc a Medi Ambient. Uf!!! que ràpid va tot i que fàcil!. Segona planta, Recursos Humans, un despatx. Entro i una vegada més pregunto si em poden ajudar. Una dona molt amable m’escolta i em diu que m’esperi un moment a una sala. No passen ni dos minuts que em diu que ja puc passar que el germà de l’Esperança, el Pepe, està al telèfon. Em quedo muda i bloquejada i no més em surt dir: Pepe!!!, ¿te acuerdas de mi? Espera un poco que cojo aliento! Ell em contesta dient: ¿cómo puedes pensar que no me acuerde de ti?. Li pregunto com estan i em contesta que molt bé. Pregunto per l’Esperança. Uns instants de silenci i em diu «Mi hermana murió con 41 años». Li vaig dir que em sabia molt greu. És cert que en aquell moment vaig pensar més amb el dolor que podia tenir el Pepe per haver de recordar la mort de la seva germana que la tristesa que podia tenir jo. No es tractava d’estar molta estona el telèfon i el Pepe va pensar per tots dos i em diu que a les 4 pot estar a València.

Quedem que al arribar em telefonaria per saber on era jo. A les 4 en punt la trucada. Dic on soc i em diu «ahora vamos». En dir «vamos» vaig pensar que seria la seva dona. Anava mirant qui podia ser de les persones que venien cap on era i veig un noi d’uns 40 i pico amb una noia més jove. Era el Pepe i la noia era la filla de l’Esperança! Potser no s’ha tancat del tot la porta, com diuen, potser s’ha obert una finestra. En aquesta finestra hi ha l’Olga. Si, l’Olga és la filla de l’Esperança. És molt guapa. Uf! com em recorda l’Esperança. La veig caminar i sembla ella. Miro les mans i són com les d’ella. Encara no s’havien acabat les emocions per aquest 8 de setembre. Vam estar junts dues hores i els vaig dir que no els volia perdre mai més. Em van acompanyar a l’estació i ens vam dir arreveure! Això si, ells amb les meves dades i jo amb les seves.

Ara toca pair les emocions de tot el dia. Sobre tot, la mort de l’Esperança que, ara si, m’està envaint una gran tristesa. Jo volia trobar l’Esperança. Volia riure amb ella, volia estar hores i hores amb ella explicant-nos les nostres vides. Explicant-nos què havíem fet durant aquests 40 anys. El que no volia era saber que no hi és, que no podré riure amb ella, que no podré passar hores amb ella per posar-nos al dia de la nostra vida. S’ha tancat una porta que mai més es podrà obrir.

Vam quedar amb l’Olga que ella m’enviaria fotos de la seva mare i jo li enviaria cartes de l’Esperança. Al cap d’uns dies vaig començar a enviar les primeres cartes. Ja feia 3 o 4 dies i no tenia resposta però no en vaig fer cas tot i que tenia moltes ganes de rebre notícies. I si, vaig rebre notícies però va ser un altre cop molt dur. L’Olga em va dir que el seu oncle, el Pepe, havia mort d’un infart. No m’ho podia creure. Llegia una vegada i una altra el correu electrònic perquè pensava que era un mal son. No, no va ser mal cap son, era veritat. A partir d’aquest dia l’Olga no va dir res més. Li enviava de tant en tant un missatge amb tot el respecte i amor que podia. També la telefonava però mai vaig tenir resposta.

Dos mesos després, per fi vaig tenir notícies. L’Olga em deia que estava millor però que li era molt difícil acceptar o assumir o seguir la seva vida sense el Pepe. Era la única referència que li quedava de la família de la seva mare. Estaven molt units. També hi havia l’àvia, la mare de l’Esperança. La «abuelita» com li deia, estava malalta i necessitava una persona que cuidés d’ella tot el dia. Fins ara, era el Pepe qui la cuidava. A partir d’ara l’Olga va arreglar casa seva i va cuidar d’ella fins que va morir.

Al cap d’un any de la mort del Pepe, familiars i amics li van fer un homentatge a l’Albufera. Aquest dia, no hi podia faltar. Vaig conèixer el pare i el germà (d’una altre mare) de l’Olga. També els amics del Pepe. I tothom savia qui era jo, «l’amiga de l’Esperança que va anar a València a buscar la seva amiga». Va ser un acte molt emotiu. Els amics van parlar del Pepe dient coses meravelloses d’una persona que tinc la certesa que era meravellosa. Després vam anar dinar l’Olga i els seus Joan’s. El pare, el germà i el nòvio. Em va agradar conèixer el que va ser marit de l’Esperança. Es van separar quan l’Olga tenia 4 anys. Primer el vaig mirar una mica malament, era la persona que va fer patir a la meva amiga! Després vaig pensar que jo no era ningú per jutjar-lo. Va ser un dinar molt agradable. Semblava que també hi havia l’Esperança perquè tota l’estona parlàvem d’ella. Tot s’acaba i el dinar també. Em van acompanyar a l’estació i cap a Barcelona. Aquest viatge de tornada no va ser tan trist com aquell 8 de setembre.

Ara la relació amb l’Olga és a través de mails i whatsapp. Ha tingut una filla, l’Abril. I, evidentment vaig anar a conèixer la néta de la meva amiga. Vaig estar dos dies amb ells, l’Olga, el Joan i l’Abril. Va ser fantàstic poder parlar casi dos dies amb ella. Vam mirar fotos i vaig poder veure l’Esperança al llarg de la seva vida. Tot i que era ella però la imatge que m’ha quedat és la de París.

Començo sense saber massa què vull escriure.

Per una banda, voldria explicar que el meu fill porta un mes i mig a Austràlia. Com estic?, com ho porto?, Aquestes són les preguntes que em fan la majoria de gent. Doncs, en parlarem.

Un altre tema que m’agradaria és la importància de les relacions, de la comunicació, de les amistats, etc…

Gaire bé segur que parlaré primer de l’estada a Austràlia de l’Oriol.

Començo.

Un bon dia del passat hivern, vam saber que el projecte de l’Oriol era anar una temporada a Austràlia. Els motius eren, entre d’altres, canviar d’aires, estudiar anglès, conèixer un nou món i sobre tot, poder fer molta fotografia. Ho tenia molt clar. Quan aquest xicot decideix fer una cosa, vol dir que l’ha madurat molt i que té molt clar en fer-la. Ja tenia molta informació però hi havia moltes coses a fer.

Bufffff! falten molts mesos però el temps passa molt de pressa. Estava trista i contenta a la vegada. Trista perquè seria la primera vegada que anava lluny i per temps. Contenta per la decisió que havia près. Marxar, veure món, conèixer altres cultures, saber començar a partir de 0.

Aquests mesos gaire bé cada dia pensava en Austràlia, en com aniria, on viuria, moltes preguntes que, de moment, no tenien resposta. Ens va demanar que de moment no ho diguéssim perquè volia ser ell en donar la notícia.

Van passant els mesos, les setmanes, els dies… ja queda poc per marxar!

Primer s’ha de desmuntar el pis. Molta feina però entre totes i tots ho vam fer. Nostàlgia per deixar el pis de Gràcia tan anhelat. Encara falten dos mesos i s’han de fer moltes coses. Vaig estar pendent i preparada qualsevol moment per si calia fer alguna gestió. Els meus compromisos van quedar en segon pla, tenia una preferència molt especial i no hi havia res que passés davant. De mica en mica va anar tancant temes, feines, compra-venda equip informàtic, fotografia, cotxe, etc….

Queden 12 dies per marxar, és el seu aniversari «30 anys»! La primera celebració la va voler fer amb els pares. Dic la primera perquè ho va celebrar moltes vegades.

La oficial va ser pocs dies abans de marxar, el dia 29 de setembre.

Em va demanar un favor. Feia una festa i convidava a les amigues i amics i el favor era que tothom pogués provar les meves mandonguilles o millor dir pilotilles tal i com es diu a Vic. Què podia dir? Doncs a fer les pilotilles, NORANTA! Van ser un èxit!.

L’Oriol content i jo encara més.

El compte enrere ja està a Tres dies, hores, minuts, …

<strong>Dia 2 d’octubre</strong>. Al matí, nervis, dinar, tancar maletes i, … cap a l’aeroport. Vaig ser feliç perquè el vam poder acompanyar el Jofre i jo. Volia que el temps passes ben a poc a poc però no. Tot anava ràpid. Arribada a la Terminal, buscar la companyia, facturar, i, … emoció. Tocava dir-nos fins aviat, que et vagi bé i no sé quantes coses més. L’abraçada més emotiva, de moment sense llàgrimes. Va començar el passadís acordonat per arribar al control de la Policia. Una vegada va passar, el vaig veure que tornava a posar bé l’equipatge  i, es va girar per dir adéu amb la mà!. Ara si, que vaig deixar que les llàgrimes sortissin d’una vegada. Uf! 7 mesos i mig estaria pendent de mails, trucades, skypes, whatsapps, google talk i tot el que es pot utilitzar per la comunicació. Seran els meus colaboradors durant aquests mesos.

<strong>Dies 3 i 4 d’octubre.</strong> Cap a les 7 del matí l’Oriol em va enviar un whatsapp dient que era a Singapur. Ja portava 13 hores de vol. En faltaven més de 7 per arribar a destí.

Amb aquest viatge m’he convertit en tota una experta en buscar i trobar les sortides i les arribades del vol Barcelona-Melbourne. Primer la sortida de Barcelona: a l’hora. Arribada a Singapur: a l’hora. Sortida de Singapur: a l’hora). Arribada a Melbourne: a l’hora. Ara el que volia saber és que l’equipatge el pogués recuperar perfectament sense problemes a les duanes. Hauré d’esperar per saber tot això!

Eren les 4 de la matinada, una trucada i «Hola Anna Maria!, ja soc a Melbourne i ja he arribat a la casa». «Oh! que bé, estàs bé?, ha anat bé el viatge?, estic molt contenta en sentir-te. Que et vagi molt i molt bé i que siguis molt feliç!». » Si, tot ha anat bé, les duanes també i l’equipatge tot bé». «Bé, doncs fins aviat, ptons». «Ptons».

Oh! Aquí era matinada, allà ja era la una de la tarda! A partir d’ara, hauré de sumar 9 hores. Una mica complicat. El dia i la nit. Aquí comença el dia quan allà ja és capvespre.

Ja està, de moment, instal·lat a una casa a prop del mar. És provisional a l’espera de trobar una lloc mes econòmic, més cèntric i si pot ser a prop de l’escola on anirà a aprendre anglès. Una de les primeres coses va ser comprar una bicicleta per moure’s sense necessitat d’agafar transport públic.

És molt car!. El lloc on viu es diu St. Kilda (<em>Tiempo atrás, St. Kilda fue un centro turístico costero para la elite refinada de Melbourne. En las décadas de los años 60 y 70 adquirió un carácter más popular, pero hoy presenta una dosis apasionante de modernidad cosmopolita y es valorada por su ambiente independiente).</em>

En pocs dies ha de fer moltes coses burocràtiques. Obrir un compte, donar-se dalta a Internet, …., és divendres i dilluns ja comencen les classes.

De moment tot va bé amb algunes dificultats típiques d’un lloc que desconeixes totalment,

Aviat fa amics a l’escola provinents de tot el món que hauran de parlar únicament en anglès, al menys a l’escola, ja que està prohibit parlar qualsevol altre idioma.

&nbsp;

&nbsp;

&nbsp;

……………………

Ja queden pocs dies per la tornada. Tot i que tinc totes les dades del viatge però fins que no m’ho confirma, no tinc clar si torna o si es queda mes temps. Tinc moltes ganes de veure’l però si em diu que es queda ho entendré. Aquí les coses estan ben malament i si ells es queda serà que s’ho pot permetre. Esperem, esperem,…, finalment arriba la confirmació.

M’he de posar d’acord amb el seu amic Dani i amb el Jofre. Ens demana anar amb dos cotxes a l’aeroport perquè vol fer un seguit de coses. És evident que farem el que ens digui.

NO vaig a treballar!Un any sense posar el despertador! Un any sense obligacions professionals! Un any amb tranquilitat! I, un any en el que he recuperat amistats oblidades. O millor dit, guardades a l’agenda durant molts anys que, de mica en mica he retrobat durant aquest any.També he pogut ajudar a una gran amiga que ha passat per uns moments complicats de salut.He pogut fer algun viatge fora d’èpoques tradicionalment de vacances. És molt agradable anar veure exposicions qualsevol dia de la setmana. I, és molt agradable anar al mercat entre setmana. Em sento afortunada està en aquesta situació. Arribar fins aquí no ha estat fàcil ni tampoc ha estat un camí de roses. He deixat de fer moltes coses que m’agradaven i una de les més importants i de les que més em dol, és no haver estat més temps amb el meu fill. Havia de deixar que el cuidessin persones que ni tan sols eren familiars i no sempre van ser persones responsables. Afortunadament el meu fill és una gran persona.Ha passat molt temps! Queda molt lluny el maig de 2009. Primer mes de la meva nova vida. No sé si he fet moltes coses o poques, no sé si perdo el temps o el gaudeixo. El que si és cert és que estic molt bé com estic. A partir d’aquell 1 de maig que ja no vaig anar a treballar, ja ningú m’organtiza la vida.Sempre hi ha algú a prop nostre que ens diu què hem de fer i on hem d’anar. Primer els pares, després d’escola, més endavant la gent amb qui comparteixes la vida ja siguin amigues, amics o parella. I, un dia arriva un fill!. Quina meravella! Sempre et sembla que és poc el temps que hi dediques. Tot és poc el que es fa perquè sigui feliç, perquè tingui una vida agradable, perquè sàpiga tirar sempre endavant per difícil que sigui.Bè, del capítol dels fills ja en parlarem un altre dia.Segueixo parlant de la meva «llibertat». Doncs, si. «llibertat». Entro i surto, vaig i vinc on vull i quan vull. Per algú sembla fantàstic però no sempre és una vida ideal. Al matí, no puc dir bondia a ningú i ho trobo a faltar, la veritat. He d’esperar a sortir o parlar per telèfon o enviar un mail. Al vespre tampoc puc dir bonanit a ningú, també ho trobo a faltar dir «bona nit rei». De vegades he enviat un mail abans d’anar a dormir i aprofito per dir Bona Nit o en resposta a un SMS que una gran amiga m’envia algun dia per dir-me senzillament «bona nit». De vegades m’entristeig però són pocs els dies que vaig a dormir amb tristesa, afortunadament, clar.Vaig al mar?

O a la muntanya?

O una passejada per Barcelona?

He estat a Màlaga per veure les processons de Setmana Santa. No he estat mai en aquestes dates a Andalusia i tinc una gran curiositat en viure-la. Eren les 7 de la tarda del dimecres, més o menys, els carrers abarrotats de gent esperant una processó darrera l’altra i no tan sols els carrers estaven plens sino també els balcons i finestres. Entre processó i processó donava temps per canviar de lloc per veure-ho millor, per fer un pica-pica o, senzillament per descansar. Ara tocarà esperar un altre any per tornar a reviure aquesta experiència que, la veritat sigui dita, m’ha agradat.

«Aquesta frase la deia moltes vegades i ara estic vivint i descobrint aquesta vida. El dia 30 d’Abril de 2009 vaig acabar la meva vida laboral. El dia 1 de Maig, dia del treballador, vaig deixar la feina. És fantàstic! Per fi, per primera vegada a la vida, puc administrar-me el meu temps. Què faig?. Doncs, no m’he apuntat a cap curs ni d’idiomes, ni de cuina, ni d’història, ni de res. Diguem que és un any sabàtic. El que no deixo són les relacions personals. Les necessito i no puc passar sense trobar-me amb antigues amistats, ja siguin de la feina o de la infantesa i joventut. Buscant una amistat dels meus 20 anys, explicaré una història (a part) que m’ha fet seguir buscant persones que han passat per la meva vida i hi han deixat un bon record. He de dir que abans de començar i conèixer aquesta vida i quan feia pocs dies que havia deixat de treballar, em van fer una festa de comiat. Aquesta paraula no m’agrada però en aquesta ocasió s’havia de dir així. Vaig poder fer un brindis amb la gent que he estat treballant durant molts anys i recordant aquells companys que no van poder estar amb mi. També va venir el meu Oriol. Ja no podia demanar res més. Un dia feliç per guardar un bon record.»

Doncs si, amb el títol ja es veu per on vaig. Durant una setmana he fet unes quantes etapes del Camino. Des de Roncesvalles fins a Logroño. Aniré posant informació, consells, llocs per veure, llocs per menjar i per dormir, … i, més endavant hi posaré alguna foto. Ha passat l’estiu! No he fet res en el blog! A partir d’avui el posaré al dia. Com deia, vaig fer una mica el camí de Santiago. Va començar a l’estació de Sants. Vam anar amb tren fins a Pamplona i un taxi ens va portar a Roncesvalles. El taxista, molt amable, ens anava indicant per on era el camí de Santiago. Era un gran coneixedor de la zona i del camino.

Roncesvalles: quina meravella! El paisatge: ple Pirineu! Vam deixar l’equipatge a l’habitació i vam sortir per poder disfrutar d’aquell paisatge abans que vingués la nit. Vam entrar a segellar el carnet de «peregrina» a l’únic alberg que hi havia. Era molt gran, ple de lliteres i es podia escoltar una música ambiental molt agradable. Toca anar a sopar i per celebrar l’inici d’aquesta aventura ens vam obsequiar amb un bon sopar i, …, després d’una bona passejadeta, a dormir. Els matins era molt important començar amb un bon esmorzar. Ens esperaven 4 o 5 hores de camí. Els primers dies els camins eren molt agradables perquè estavem a ple Pirineu, més endavant, Castella, sol, calor, sense ombres tot això feia el camí més feixuc. A dinar:

La motxilla: Una de les millors decisions que vam prendre va ser utilitzar el servei de transport d’esquipatges. Únicament calia deixar les dades del lloc on et aniriem i els diners. Arrivabem cansades i era fantàstic trobar la motxilla en el lloc on passariem la nit. Les tardes: El millor que es pot fer és descansar. Al capvespre passejar una mica, sopar i anar a dormir moltaviat. És molt pràctic deixar tot preparat pel dia següent.

  Com menys coses s’han de fer al matí, més aviat podem començar a caminar. A domir:

Algunes fotos més: