He anat coneixent tot el que hi ha i representa la setmana santa en aquella comunitat. Hi ha moltes confraries i cadascuna d’elles té una Verge i un Sant Crist que cada any són engalanats per sortir durant aquests dies. Únicament surten un dia i en una hora concreta. Si en aquesta estona no es pot sortir per qualsevol motiu, caldrà esperar l’any següent.
Cal una gran preparació de totes les persones que porten els passos damunt dels seus ombros. Segons el pas, poden anar de 200 a 400 persones, més les persones que van dirigint cadascun dels moviments. Passen per carrers molt estrets i és necessària una total coordinació.
Els carrers estan plens de gent de totes les edats, des del nadó que no s’entera de res perquè dorm plàcidament en el seu cotxet, passant pels pares, avis i potser podríem trobar 4 generacions juntes vivint el pas de les processons. Això sí, també hi ha temps per anar de tapes tota la família fins que ja s’han acabat. Hi ha «encierros» a les 4 de la matinada. (Si voleu veure com porten els passos podeu anar a: http://senoriodecortes.com/Semana-Santa.jpg).
Vaig tenir la sort de poder escoltar saetes. Una davant meu. Era una dona que cantava des d’un balcó. Tothom calla, els tambors paren de repicar, tan sols un petit repicar. Una altra saeta va ser també des d’un balcó, però aquesta vegada era un home. Va cantar amb tant sentiment que en acabar va quedar com en èxtasis.
Abans de viure aquesta setmana com l’he viscut pensava que totes les processons serien iguals. Ara, he vist que totes són diferents i tens ganes de veure-les totes.
De nou a Marbella. Anem a passejar. Fa vent. el mar està tempestuós donant un aspecte bucòlic que poques vegades he vist per aquests indrets.
També vaig anar pels pobles d’Andalusia. Vaig menjar «espetos». Sardines fetes a la brasa, boníssimes!!!. Això si, s’han de menjar en un «xiringuito» tocant al mar.
No hi va faltar una visita a un dels «Pueblos blancos»: Casares
